DIGUES NO!
Us ha passat mai, que esteu a punt de fer una cosa que no us agrada només per por del que pensin els altres? Doncs avui ha estat a punt de passar-me.
La cosa ha començat quan uns companys i unes companyes de classe hem quedat per anar a la fira. És festa major al barri, i al sortir de l’escola ens hem trobat per pujar a unes atraccions d’aquelles que et remenen tant que a mitja tarda tens l’esmorzar altre cop a la gola. El cas és que s’hi ha apuntat molta gent i ens ho estàvem passant superbé fins que el Ferran ha tret un cigarret. L’hauríeu d’haver vist fumant com si fos un actor de cinema, quan en realitat feia el ridícul. Segurament ell es pensava que era superguai, però a mi més aviat em semblava que estava nerviós i a alguns se’ns ha escapat el riure. ‘Com mola! Qui vol fer una calada?’, ens ha preguntat. I de sobte ens hem quedat tots sense saber què dir.
La Irene ha estat la primera a fer un pas endavant i agafar el cigarret. Ella sí que ha fumat, i tot i que ha començat a tossir, ha continuat com si res. La Irene sempre m’ha semblat una noia maca, però a vegades sembla que vulgui presumir i convertir-se en algú que en realitat no és. De totes maneres, el que més m’ha sorprès ha estat que en Marc, la Clara i en Raül també s’hi han apuntat i jo m’he començat a posar nerviosa. He pensat que si no fumava tots dirien que era un cagada i en farien broma una temporada. M’he fixat en en Sam i l’Àlex, que se m’apropaven i em miraven estranyats. Aleshores m’han començat a suar les mans. El cigarret anava circulant i quan m’ha arribat el torn, l’he agafat.
Ei, no em mireu així, vosaltres què hauríeu fet? Jo sé que fumar és dolent, però tampoc crec que passi res per fer una calada. Aleshores, però, he recordat una cosa que l’avi sempre em deia: “Sigues fidel a tu mateixa” repetia cada cop que jo dubtava. I m’he adonat que estava a punt de fer una cosa que en realitat no volia fer. Aleshores he pensat que potser sí que em faria vergonya dir que no volia fumar, potser sí que m’ho passaria malament uns instants. Si fumava, però, sabia que em sentiria una covarda per no haver estat capaç de defensar el que creia, així que he tornat el cigarret i he dit que passava. ”No, gràcies!” he repetit cada cop que hi insistien. I sabeu què? Sentir que era capaç de defensar el que creia m’ha fet més forta. Al cap d’una estona, mentre volava pels aires amb l’Àlex i en Sam dalt d’una vagoneta, sentia els meus companys cridar i sabia que ningú se’n recordava, de si havia fumat o no. Però jo sí. Jo recordava el que acabava de fer, i allò em feia sentir superorgullosa. I sabia que els meus amics i amigues de veritat, pensaven que jo era tota una Capitana Salut!